Pagar por vivir

Pagar por vivir


© Ruca

English Follows | Chinese Follows | Text en Català

Hace unos pocos años escuché decir a un pescador, ya retirado, que cuando era joven salía de su casa por la mañana con la intención de conseguirse la comida y el dinero para el día. Tenía pocos activos acumulados, y vivía al día, como la mayoría de la gente de su pequeño pueblo en la Costa Brava. Por contraste, se quejaba, ya en sus últimos años, de que ahora casi tenía que pagar para salir a la calle. Pagaba por todo, por el agua, por las calles, por la luz, por aparcar (zonas azules), por sacar su dinero de un cajero, y quizás pronto, temía, por respirar.

Bueno, mejor que nos acostumbremos a ello. En algunas comunidades del país hace años que estamos acostumbrados a pagar por movernos en automóvil por las escasas autopistas existentes (peajes). Ahora en algunas ciudades pagas por aparcar en tu propia calle (zonas verdes), algo, en mi opinión, comprensible y deseable por el exceso actual de vehículos (a veces tres por familia) que hace inviable la movilidad y el aparcamiento en las mismas. En Londres se instauró hace unos años la polémica Congestion Charge, un peaje para la entrada de automóviles en la City, lo que ha permitido, notablemente, reducir en dos años un 15% el tráfico en la misma y un incremento de la velocidad media del 22%. Y ya se está pensando ahora, en Inglaterra, en una tarifa por circular por las carreteras del país (road pricing), de manera que pague más quién las use con más frecuencia y duración. Algo que, creo, hace años que existe, para regular la intensidad de tráfico, en Hong Kong y en Singapur.

Esta última frase es la que nos debería hacer pensar: que pague quien use. Es algo que, en principio, puede parecer lógico, hasta que piensas si con ello no estaremos aumentando aún más la desigualdad entre los ciudadanos, ya bastante pronunciada en muchos países desarrollados. Quizás el ejemplo más patente sean los Estados Unidos, descritos míticamente por generaciones como la ?tierra de las oportunidades?. Cualquiera, nos decían, podía llegar a cumplir su sueño (el sueño americano del hombre/mujer hechos a si mismos: self-made (wo)man), independientemente de su origen y condición.  Si se me permite la broma, algunos lo sintetizan con la expresión de que ?en los Estados Unidos cualquiera puede llegar a ser Presidente?; lo que, en efecto, queda demostrado viendo algunos de los que han llegado a serlo? Pues bien, en estos momentos, los Estados Unidos están expulsando constantemente a millones de personas ?fuera del sistema?.

Un artículo de The Economist (Ver The Economist, 11/06/05, p46.) señalaba, por ejemplo, que el acceso a la universidad se correlacionaba cada vez más con la clase social: la proporción de estudiantes procedentes de las familias de mayores ingresos, en las universidades de élite, crece cada vez más. Sólo el 3% de los estudiantes en las universidades más selectivas procede de la parte inferior (último cuartil) de las escala de ingresos, y sólo el 10% procede de la mitad inferior del total de esa escala. En otras palabras, si la solución a la desigualdad es la educación, no se está haciendo nada para conseguirlo, sino todo lo contrario Para acabar de rematar la faena, los ricos se aparean con las ricas (o ricos), puesto que la relación social que se crea en las universidades impide la entrada a los económicamente más débiles. El resultado es una sociedad cada vez más clasista.

Y, si las clases dominantes (los que mandan, vaya) se aparean entre sí, y están acostumbradas a disponer de bolsillos llenos, no es extraño que desde el poder se vea lógico que ?hay que pagar por todo?. Menos mal que los demás tenemos una solución inmemorial: alistarse en el pluriempleo para poder sobrevivir.
 

English

Paying to live

A few years ago I heard an old fisherman, now retired, saying that when he was young he used to leave the house in the morning with the aim of earning his lunch and enough money for that day. He had very few assets and lived for the day, like the majority of people in his small village in the Costa Brava. In contrast, in his final years he used to complain that now he almost had to pay to go out on the street. He had to pay for everything: for water, for the streets, for lighting, to park (blue zones), to get his money out of a cashpoint machine and soon, he feared, simply to breathe.

Well, we had better get used to it. In some regions of this country we are used to having to pay to drive on the few motorways we have (tolls). And now, in some cities, paying to park in your own street (green zones), something which, in my opinion, is understandable and desirable given the current surplus of vehicles (sometimes three per family) that makes driving and parking unfeasible. In London the controversial Congestion Charge was instigated a few years ago, a toll for bringing cars into the City, which has resulted in a significant reduction in traffic of 15% in two years and an increase in the average driving speed of 22%. And now, in England, they are thinking of imposing a tariff for driving on the country?s roads (road pricing), so that the people who make the most use of them are those who pay the most. Something that I believe has already existed for some years to regulate traffic congestion in Hong Kong and Singapore.

This last sentence is what should be making us think: that whoever uses something pays for it. It is something that in principle appears logical, until you consider that in this way we will simply be increasing inequality between people even further, a gap that is already quite pronounced in many developed countries. Perhaps the most obvious example of this is the United States, mythically described for generations as the ?land of opportunity?. Anyone, they used to tell us, could attain their dream (the American dream of the self-made man or woman), regardless of their origin or status. If you?ll excuse the humour, some people encapsulate this in the expression that ?in the United States, anyone can become President?, which, indeed, is evident looking at some of the people who have reached that position? but the fact is that at present the United States is constantly excluding millions of people who are ?outside the system?.

An article in The Economist (see The Economist, 11/06/05, p46.) pointed out, for example, that university access was increasingly related to social class: the proportion of students from families with the highest incomes at elite universities is constantly increasing. Only 3% of students at the most selective universities come from the lower part (the last quarter) of the income scale, and only 10% come from the bottom half of this scale. In other words, if the solution to inequality is education, nothing is being done to achieve this; in fact, quite the opposite. To cap it all, rich people pair off with other rich people, given that the social milieu created in universities prevents economically weaker people from getting access. The result is an ever more class-ridden society.

And if the dominant classes (the ones in charge, of course) pair off between themselves, and they are accustomed to having full pockets, it is hardly surprising that from a position of power it is seen as logical that ?everything must be paid for?. It?s just as well that the rest of us have an age-old solution: signing up for multiple jobs in order to survive.

Chinese

为活着而交费

几 年前,我曾听一个退休的渔民讲,说他年轻时,每天早上出家门就一个目的??为当天的生活找吃的和赚钱。跟当时在峻峭海岸(Costa Brava)生活的其他村民一样,他基本上没有积蓄,过着有上顿没下顿的生活。相反,到了晚年,他却开始抱怨不迭??现在可能为了上街他也得交费。什么都 要钱:饮水、上街、用电、(在蓝色区域)停车、使用自动取款机,甚至可能不久的将来,他还要为呼吸交费呢。

可能还是习惯这一切比较 好。其实在我们国家的有些自治区,人们早已习惯了为在少之又少的高速公路上开车而交费(有收费站的)。如今在部分城市,你还要为在自己的街区(绿色区域) 停车而交费。在我看来,这一现象可以理解,但却不是我们所希望见到的,因为汽车实在是太多了(有的家庭有三辆车),使得交通和停车开始变得不现实。一些年 前,在伦敦,曾经关于拥挤费(Congestion Charge)的征收发生过争论??即在城区入口处建立收费站。后来的结果很显著,在两年之内,该市的堵车程度减少了15%,而平均行车速率则提高了 22%。如今英国政府就考虑是否在全国范围内征收公路费(road pricing),让那些使用频率更高、使用时间更长的人交更多的费用。这个办法,我记得早些年前就已被香港和新加坡所采用,以缓解城市的交通拥堵现象。

谁 用谁交钱:这句话值得我们深思。乍一看去,这是很合逻辑的,甚至你还会觉得这是防止贫富分化加剧的一个方法,特别是在好多发达国家人们都这么说。比如最有 代表性的例子,美国,它曾被好几代人神话般地描述成?一片充满机遇的土地?:任何人??他们说??无论他/她来自哪里、有钱没钱,都可以在美国实现他/她 的梦想(那个多少男女老少曾经拥有的美国梦:让自己成为男人/女人)。如果允许我开个玩笑,就是曾经有人这样概括:?在美利坚合众国任何人都可能成为总 统?,至少,事实上的确有些人做到了么??OK,我们再来看看现如今的合众国,它可是将数以百万计?系统之外的?人经常性地驱逐出境的。

《经济学人》(The Economist) 有篇文章(参见该期刊第11/06/05版,第46页)曾经指出,像上大学,就正在越来越多地和社会阶层相挂钩:在一流学校的学生中,富豪子弟的比例逐年 升高;而只有3%的人是来自低收入阶层,并且他们当中只有10%的人来自收入低于低收入阶层平均数的家庭。也就是说,如果曾经认为教育是解决贫富分化现象 的法宝,那么事实上它根本起不到任何作用,甚至还产生了反作用。富人只和富人交往,使得大学中的社会关系就已经将穷人拒之门外。结果就是我们的社会的两极 分化越来越严重。

另外,如果主流阶级(即,有钱人)之间相互来往,并且习惯了钞票鼓鼓的口袋,从他们的逻辑导出?什么都要交费?的看法,这并不奇怪。幸好我们,那些主流阶级之外的分子,一直有一个古老的解决办法,那就是:多打几份工,为了生存艾。

Català

Pagar per viure

Fa uns quants anys vaig sentir dir a un pescador, ja retirat, que quan era jove sortia de casa seva al matí amb la intenció d’aconseguir menjar i diners per al dia. Tenia pocs actius acumulats, i vivia al dia, com la majoria de gent del seu petit poble a la Costa Brava. Per contra, es queixava ja en els seus últims anys, ara gairebé havia de pagar per sortir al carrer. Pagava per tot, per l’aigua, pels carrers, per la llum, per aparcar (zones blaves), per treure els seus diners d’un caixer, i potser aviat, temia, per respirar.

Bé, val més que ens hi acostumem. En algunes comunitats del país fa anys que estem acostumats a pagar per moure’ns en automòbil per les escasses autopistes existents (peatges). Ara en algunes ciutats pagues per aparcar al teu propi carrer (zones verdes), una cosa, segons la meva opinió, comprensible i desitjable per l’excés actual de vehicles (de vegades tres per família) que fa inviable la mobilitat i l’aparcament. A Londres es va instaurar fa uns anys la polèmica Congestion Charge, un peatge per a l’entrada d’automòbils a la City, que ha permès reduir-hi en dos anys el trànsit un 15% i un increment de la velocitat mitjana del 22%. I ja s’està pensant ara, a Anglaterra, en una tarifa per circular per les carreteres del país (road pricing), de manera que pagui més qui les faci servir amb més freqüència i durada. Una cosa que, crec, fa anys que existeix per regular la intensitat de trànsit a Hong Kong i a Singapur.

Aquesta última frase és la que ens hauria de fer reflexionar: que pagui qui ho faci servir. És una cosa que, en principi, pot semblar lògica, però que fa pensar si amb això no estarem augmentant encara més la desigualtat entre els ciutadans, ja bastant pronunciada a molts països desenvolupats. Potser l’exemple més patent són els Estats Units, descrits míticament per moltes generacions com la «terra de les oportunitats». Qualsevol, ens deien, podia arribar a complir el somni americà de l’home/la dona fets a si mateixos (self-made wo/man), independentment del seu origen i condició. Si se’m permet la broma, alguns el sintetitzen amb l’expressió que «als Estats Units qualsevol pot arribar a ser president», cosa que, en efecte, queda demostrada veient alguns dels que han arribat a ser-ho… ja que, en aquests moments, els Estats Units estan expulsant constantment milions de persones «fora del sistema».

Un article de The Economist (vegeu The Economist, 11/06/05, p. 46) assenyalava, per exemple, que l’accés a la universitat es relaciona cada vegada més amb la classe social: la proporció d’estudiants procedents de famílies amb ingressos majors, a les universitats d’elit, creix cada vegada més. Només el 3% dels estudiants a les universitats més selectives procedeix de la part inferior (últim quart) de les escales d’ingressos, i només el 10% procedeix de la meitat inferior del total d’aquesta escala. En altres paraules, si la solució a la desigualtat és l’educació, no s’està fent res per aconseguir-ho, més aviat al contrari; per acabar de rematar la feina, els rics s’acoblen amb les riques (o rics), ja que la relació social que es crea a les universitats impedeix l’entrada a aquells més febles econòmicament. El resultat és una societat cada vegada més classista.

I, si les classes dominants (els que manen, vaja) s’acoblen entre si i estan acostumades a disposar de butxaques plenes, no és estrany que des del poder es vegi lògic que «cal pagar per tot». Sort que els altres tenim una solució immemorial: allistar-nos a la pluriocupació per poder sobreviure.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.